La memòria

La quarta entrada del bloc. 

La memòria és la capacitat de retenir i emmagatzemar informació sobre un mateix, sobre l’entorn que ens envolta i sobre els altres. Gràcies a la memòria podem resoldre problemes, adquirir habilitats i accedir al nostre passat. També ens permet crear i imaginar el futur.

La memòria és un procés complex.

Nosaltres rebem una informació exterior i en menys d’un minut fem un registre sensorial i l’emmagatzemem durant uns 20 segons i després s’oblida, és un emmagatzematge de curt termini. Hi ha alguna informació que perquè sí o perquè la repassem, passa a ser a llarg termini i està present al llarg de la vida. 

Els infants, fins als 8 o 12 mesos no tenen memòria a curt termini.

L'extraurdinari cas de Henry Molayson:

H.M. era un pacient que en una operació per un tema d’epilèpsies, van treure-li l’hipocamp, l’amígdala, i l’escorça entorrinal, que és la principal connexió amb l’hipocamp. Això va provocar que no pogués tenir memòria a curt termini i se’n recordava de coses que li havien passat abans dels 20 anys (quan li van fer l’ operació) però no recordava res, només ho recordava durant vint segons. D’aquesta manera, cada dia que menjava una cosa, era com si l’ha menges per primer cop, o quan llegia una revista per vintena vegada, era com si no l’hagués llegit mai.

Tot i així, Henry era capaç d’aprendre habilitats motores noves tot i no recordar haver-les fet, com per exemple, laberints o jugar a tennis. També es va punxar amb una xinxeta i sense recordar que s’havia punxat, evitava la xinxeta. A part, no sabia que era planxar, però en canvi, sabia planxar.

Hi ha diferents tipus de memòries depenent si són explícites o implícites. 

Les memòries explícites requereixen de l’experiència conscient, les podem explicar i hem de fer un esforç per recordar-les. Hi ha  la memòria semàntica i la episòdica o autobiogràfica. La memòria semàntica es caracteritza perquè reconeix l' informació general sobre el món, els significats, els conceptes i els coneixements conceptuals que no estan relacionats amb experiències o esdeveniments concrets, els coneixements lingüístics i els culturals sense referència personal. També conté informació sobre determinats objectes i les seves propietats. 

La memòria autobiogràfica són els  records d’esdeveniments personalment experimentats, tenen una forta dependència de l’espai i del temps i és única per cada persona.

Les memòries implícites no requereixen experiència ni un esforç per recordar-les. Hi ha la memòria procedimental, la perceptual i la condicionada. La memòria procedimental té relació amb les habilitats motores. La memòria perceptual apareix al principi del desenvolupament de l’infant. Els noutants són capaços de recordar veus que han escoltat mentre estaven dins la panxa i la memòria condicionada té una gran influència en la conducta de les persones i la compartim amb altres espècies.

L' atenció

La tercera entrada del bloc és sobre l'atenció.

L'atenció és el procés cognitiu bàsic per seleccionar estímuls necessaris per a la supervivència i poder donar resposta oportuna a les demandes de l’entorn. Ens permet enfocar òrgans dels sentits sobre una determinada informació, mentre s’inhibeix altres estímuls presents però irrellevants.

L’atenció funciona de la següent manera: Rebem una alarma que alguna cosa està passant, ens orientem i ens preguntem on està passant, l’identifiquem gràcies a la memòria i decidim quan temps li prestarem atenció.

Per exemple, quan jo vaig amb cotxe rebo l’estímul d’una sirena. Em pregunto d’on ve, l’identifico com una sirena de policia i estic atenta fins que passa pel meu costat. En aquest cas jo dono molta atenció a aquest fet, però en canvi, si estic a classe i sento de fons una sirena, no li donaré la mateixa atenció.

A. Involuntària	A. Selectiva	A. Dividida	A. Sostinguda
Important dependència de l’estímul i molt vinculada a la supervivència	Seleccionem la informació rellevant del nostre entorn Efecte d’interferència. Els infants entre els sis i els 12 mesos ja tenen intencionalitat però mostren dificultats per inhibir l’atenció a estímuls irrellevants.	Respondre simultàniament a dues tasques atencionals.  Els infants atenen a  poques tasques automatitzades que requereixen poc control atencional.	Mantenim l’atenció per un període prolongat de temps (concentració). Els infants tenen dificultats per mantenir l’atenció quan la recompensa està llunyana en el temps (mantenir la dopamina i la motivació). Recompenses intermitges.

Què atreu i manté l’atenció dels infants?

Les expressions facialsà Els infants detecten les expressions. 

El colorà colors brillants i amb molts contrastos fan efectes visuals: purpurines, llums enceses, explosions de la pantalla,etc.

El movimentà la percepció dels moviments està molt vinculada a la supervivència dels individus. A les dues setmanes els nens ja poden seguir una imatge en moviment (movent el cap). A les 10 setmanes ja existeix un control dels 12 músculs que governen el moviment ocular i que li permeten seguir un objecte en moviment. Entre els 12 i els 18 mesos la seva agudesa visual ja és la d’un adult.

Els canvis en la veu , en el volum i en ritmeà Efectes sonors: El llenguatge que utilitzem habitualment amb els nens conté molts elements prosòdics i això succeeix en totes les cultures.

La novetat, la sorpresa i l’humorà S’han de canviar les metodologies per poder innovar. Les noves TIC són l’oportunitat perfecta.

La connexió amb coneixements previs i les històries (storytelling) à al nostre cervell li agraden les històries perquè desperten records, permeten enllaçar informació o associar-la (coneixements previs), tenen un principi i un final, creen suspens, presenten enigmes, contenen emocions, persones,etc.

                                        

Cervell emocional

En la segona entrada del bolc, us parlaré del cervell emocional.

La dopamina té un paper molt important en el cervell emocional. Quan entrem en contacte amb un ambient nou, tenim una sensació de benestar. Aquesta sensació produeix un augment de dopamina i com a conseqüència hi ha un augment de la motivació per aconseguir un objectiu. Aquest objectiu es converteix en aprenentatge.

L'enamorament és un exemple molt clar de com l'augment de dopamina té efectes emocionals. Altres exemples són les drogues i els videojocs.

                               

L'extraordinari cas de Phineas Gage.

El 13 setembre de 1848 Phineas Gage va tenir un accident que va provocar que una barra de metall sortís disparada travessant el seu crani. La barra feia un metre de llarg, més de 3 cm de diàmetre i pesava 6 quilos. Va entrar al seu crani per la galta esquerra i va sortir per la part superior després de travessar el còrtex cerebral anterior. Gage no va morir però la seva personalitat va canviar completament. El metge que el va atendre va dir: "L'equilibri o balanç entre la seva facultat intel·lectual i els seus instints animals s'ha destruït". Gage es va tornar irregular, irreverent, agressiu i impacient.

El neuròleg Antonio Damasio ha estudiat en profunditat el cas de Phineas Gage i suggereix que existeix una relació entre els lòbuls frontals, l'emoció i la presa de decisions.

Les rebequeries és un fet molt comú entre els infants. Hem de saber que les rebequeries poden ser causades per molts motius diferents: Frustració, patiment, ansietat,etc.

Una rebequeria d'un sol infant és "relativament fàcil de resoldre", però a l'aula d'educació infantil ens podem trobar amb vint-i-cinc rebequeries alhora causades per molts motius diferents. Per tant, que cal fer per evitar-ho?

La millor manera és prevenir-les. Per prevenir-les podem preguntar-nos diferents coses com per exemple:

Els fem esperar massa? L’activitat és adequada per l’edat? L’espai és l’adequat? Els fem seure durant massa temps? Estan cansats? Es respecten les diferències individuals...?

Els adults acostumem a posar unes pautes o normes als infants, aquestes han de ser:poques, en positiu, clares, senzilles, adequades al nivell de la maduresa, coherents, explicades, motivades, ensenyades, consensuades i raonades.

Neurodidàctica

Aquest és un blog creat per anar penjant i comentant nous conceptes i coneixements que vaig treballar a l'assignatura de Processos educatius i aprenentatge de 0 a 6.

El primer tema que hem tractat, és la neurodidàctica. La neurodidàctica és un tema extens però a l'assignatura fem breus pinzellades de la neurodidàctica infantil i és el que presentare durant aquestes entrades del blog.

Durant els primers anys de vida, el cervell crea noves neurones (neurogènesis). Aquestes neurones s’ajunten entre elles i fan connexions (sinaptogènesis), les neurones que no han estat capaces de fer aquestes connexions,  moren i són eliminades (apoptosis).  El cervell segrega mielina per tal de reforçar, protegir i especialitzar  algunes sinapsis (mielinització), o  debilitar-les i eliminar-les (poda sinàptica). 

Com sap el sistema nerviós quines connexions ha de mantenir i quines ha d’eliminar?

David  Hubel i Torsten Wiesel van ser els investigadors més rellevants d’aquesta qüestió, ja que van fer un experiment amb els gats.  Van agafar diversos gatets acabats de néixer i els hi van tapar un ull. Al cap d’una setmana van veure com les connexions de l’ull tapat amb la capa quatre de l’escorça occipital  eren molt poques mentre que les connexions amb l’ull obert eren més del que era normal.  Hubel i Wiesel van suggerir que com més estímuls sensorials rep l’ull, més connexions fa i per tant, guanya més espai dins l’escorça visual.

Al cap d’uns mesos, se’ls va destapar l’ull als gatets, però ja havien perdut tota la visibilitat amb aquell ull. Amb els humans passa el mateix, si un infant neix amb catarates i no se li treu durant els primers anys de vida, ja no recuperarà la vista, ja que,  no haurà rebut els suficients estímuls sensibles.

Eleanor Maguire durant l’any 2000 va fer uns estudis per demostrar que igual que quan exercitem un múscul aquest creix, si exercitem una part del cervell, aquesta també creix?.  Per fer-ho va fer l’experiment amb taxistes de Londres.  A Londres per ser taxista has de superar una prova en la qual t’has de memoritzar milers de carrers i normalment la preparació d’aquest a prova és d’uns tres o quatre anys. Va fer escàners de l’ hipocamp d’un grup de 79 persones que volien fer la prova a l’inici de la preparació. Al cap de quatre anys es va realitzar la prova i només trenta-nou persones la van superar, un altre grup de persones no la va superar i un altre grup no ho va ni intentar. Va fer escàners dels tres grups de persones i l’hipocamp només havia crescut en els que havien superat la prova. Per tant, això demostra que com més exercitem una part del cervell, més creix.